Relat: J.LL. B i de A

I dirá Déu :

Així com tu vas rebre la Nostra Senya

i la vas oblidar, així seràs avui oblidat.

L’Alcorà, 20, 126

En l'època a la que ens referirem, a mitjans anys vuitanta, en Josep Lluis era raonablement més feliç que no ara. No és que li importés massa a ningú en particular; no tant com que un avió ple de turistes s'estabellés al desert del Líban, o que es descobris un nou efecte del Prozak en les rates de laboratori, o que s'impedís a uns pares de Tortosa posar-li Kiku-Xavier al seu fill de tres mesos, encara innombrat. Però és que en Josep Lluís havia oblidat l'únic important que havia arribat a descobrir al llarg de la seva vida, l'únic que hauria fet que la seva fos mereixedora d'un relat com aquest.

Seria una pérdua de temps intentar explicar en profunditat la vida d'en Josep Lluís; només ens cal saber que era un home petit, d'ulls grisos, amb més canes que cabells, un d'aquells homes que quan moren no deixen res més que una esquela pagada per l'empresa on treballen i un pis d'on mai es podrà exhorcitar-ne la pobresa, un home que, als seus quaranta-vuit anys, encara no havia fet res, absoluta i unicament res, en la seva vida, i que no tenia cap raó per excusar-se'n; no és, que fos especialment estupid, lent, mandrós o desafortunat ( no més que qualsevol de nosaltres, com a mínim ); sencillament, sempre s'havia vist superat per la seva propia mediocritat, profunda i evident als ulls de qualsevol que no fos ell.

Era, un última instància, un home que s'havia casat ja gran, en una comèdia mal estrenada on n'ingú va entendre exactament el guió; i on ningú, ni el propi Josep Lluís, va sorpendre's quan, nascut l'únic fill de la parella, la dóna el va abandonar. Mai va tornar a veure'ls; i va ser un despans per a ell, ja que va tornar a disposar de dues habitacions més del seu diminut pis, que va afanyar-se a re-omplir de no res.

L'oficina on treballava de funcionari ( on era funcionari, hauriem de dir sent fidels a la realitat ) era una sala petita, antigua i grisa, constituida basicament per cuatre parets, un sostre, un parell de taules i la perpétua dualitat d'allò modern i antic convisquent en armonía, en aquest cas feta física en una mastodòntica màquina d'escriure marca Remington, que en temps més foscos podia haver estat usada com a estufa de carbó, i un Unitron recent estrenat, que en Josep LLuís mai va arribar a entendre del tot.

No cal dir que en Josep Lluís treballava amb la Remington, un enginy realment sorprenent, capaç de pendre vida propia i que, en els moments més foscos de la nit, despertava en la seva consciència, i començava a teclejar sola, al principi només retalíes de paraules sense sentit que, amb el pas dels anys, van anar prenent una certa forma i cos i un estil entre sorprenentment semblant al de Borges. De fet, al final de la seva joventut, la Remington es va plantejar seriosament l'iniciar una curta novel.leta de temática fantástica, on s'explicava la història d'un ploma estilografica amb ànima i voluntat própia, i de totes les mans per les que pasava al llarg del segle XX. Per desgràcia, la seva activitat profesional li impedia seguir un cert ritme de redacció, i va anar deixant de banda el projecte que, com acostuma a ocórrer en aquests casos, mai va acabar-se. Tot i així, la màquina era feliç en la seva normalitat, i es conformava a deixar-se tocar pels dits barroers però experimentats d'en Josep Lluis, preguntant-se si mai arribaria a coneixer l'amor, i sentint que el temps pasava sobre i a traves seu, lent i inevitable. Ambdos, home i màquina, formaven una parella força ben compenetrada, potser degut a la seva inherent mediocritat, que a força d'anys de convivència van anar aprenent a soportar-se. De fet, en Josep Lluís s'estimava força la seva máquina, l'únic element de la creació amb que podia exercir poder sobre quelcom. A la seva taula, amb la seva Remington, ell era Déu, la potestat última que aplicava els seus inescrutables designis sobre les pobres instáncies i factures que, sabent-se culpables d'inimaginables crims contra el seu Senyor Diví, es deixaven fer, desconeixedors de la inutilitat del seu credo. Tot i així, el seu fort no era la mecanografia; només utilitzava el dit index per a escriure. Mai l’hi havien demanat un ritme de més de 20 paraules per minut, i ell, com a bon funcionari de l’època, només en feia 15.

El dia en particular que ens interessa podria ser, per exemple, el 6 d'octubre de 1984, el dia que el destí va creuar-se en el camí den Josep Lluís sota l’aparença de l’Olga Rodriguez, una femme fatale de barri que feia de l’adulteri la seva forma de vida i que per tot una extranya succeció de fets, havia dirigit una carta al departament d’en Josep Lluís en relació a un curs d’idiomes que havia fet l’estiu anterior, i que ell estava tramitant.

Marcava el rellotge de la paret les 11:28, i el nostre home-Josep Lluís escrivint el nom d’Olga per tercera vegada, quan el seu dit index ( de la ma dreta ) colpejà, amb salvatge despreocupació, la tecla O, i un atac del més absolut geni el colpí, i com si un llampec el partís, la ment d’en Josep Lluis va començar a treballar a marxes forçades. Diguem-ho clar: Va fer-se conscient d’ell mateix, i alguna cosa va canviar dins seu. Un esperit de superació i una empenta que mai havia sentit el van posseïr, i va ser com si el destí li acabés de dir que no es preocupés, que tot havia estat una broma d’autor absurda, i que podia tornar a casa, refer la seva vida i començar a ser, per primera vegada, feliç. Algú, o alguna cosa, s’havia adonat de la injusticia que s’havia fet amb en Josep Lluis, i va decidir tornar-li.

Tot s’estava precipitant al seu cap; la vida, com un mosaic, anava posant cada peça al seu lloc, al llarg de segons al principi i després minuts, en un procés que, sabía, no tornaria a repetir-se mai, i que havia de recordar amb tot detall. A molt poca gent se li dòna una oportunitat com aquesta.

I, de sobte, una mà va colpejar-li l’espatlla dreta, i una veu aflautada va pronunciar les paraules més càustiques i terribles que en Josep Lluis hagués pogut sentir mai

- La O s’apreta amb el dit de l’anell, i no amb l’index.

La concentració den Josep Lluis, que sempre havia tingut tendències evanescents, va trencar-se en mil bocins, que van fondre’s de forma vertiginosa; i on un segons abans hi havia enteniment i sabiesa ara no quedava res, només buit, i mediocritat, i vacua consciència desvalguda. Durant un sol instant la desesperació va posseir-lo, i poc li va faltar per a saltar per la finestra, i deixar-se esclafar contra la terra que, pacient, l'esperava. Sense ser massa conscient del que feia va girar la seva cadira sense aixecar-se, va alçar la vista, i va contestar.

- Ja ho sé.

En Josep Lluís va tornar a girar-se de cara a la Remington, i va deixar les mans mortes sobre les tecles. Tenia la sensació que havia oblidat alguna cosa, alguna cosa important; era com quan et cambies l’anell de dit per a recordar-te’n d’alguna cosa, i no te n’adones que no tens anell ni dit, pero alguna cosa queda al subcosncient, que salta i reclama el que era seu. La seva ment sabía que alguna cosa havia pasat, i no deixava de demanar-li a la resta d’en Joseph Lluís ( que era, per altra banda, majoria ) on era el que per justicia li pertanyia. Això, per al nostre protagonista, no era massa terrible; ell i la seva ment sempre havien anat per lliure. Però alguna cosa va quedar enterrada al fons de la seva ànima, quelcom que, com una diminuta estella clavada sota la pell, no deixava de recordar-li que encara hi era, invisible. Però era una estella que en Josep Lluís ni tant sols sabia que existia, i a la que tampoc no va fer massa cas.

Aquell dia no va passar res més d’interessant, ni durant la resta de l’any, ni durant el següent, ni durant la resta de la seva vida. Però hi havia alguna cosa que, inamovible, continuaba martellejant el clatell den Josep Lluis, una coïssor que no sabia d’on venia i que va tardar molts anys, més dels que va viure, a poder oblidar.

Els anys van anar passant; tothom a la feina va ser ascendit o va marxar, excepte en Josep Lluís que, tant inmóvil com la seva máquina d'escriure, seguia repartint la seva titánica justicia sobre qualsevol document que, piadós, es resignés al seu pas pel purgatori. De fet, només un altre moment de la seva vida mereix ser resenyat: el dia que es va jubilar, quan la seva mastodòntica màquina d’escriure va ser abandonada definitivament, l’única cosa al mon que podria arribar a trobar a faltar en Josep Lluís. Tres mesos després, van reformar l’oficina, i la Remington va anar a parar a un antiquari de Girona. Sense extendre’m més, diré sencillament que ara viu més feliç que mai en una exposició sobre la Guerra Civil, a Saragossa. Va sobreviure a en Josep Lluís, que va morir als seixanta sis anys, amb la mateixa sensació d'haver oblidat quelcom d'important, que el va perseguir tota la vida, amagant-se rera el mirall tintat que la seva consciència era.

L’últim que en Josep Lluís va pensar, abans de morir, va ser que, fos el que fos que hagués de recordar, no devia ser, tampoc, massa important.