Souvenir: In Memoriam, de Gabriel Ferrater

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m'anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
Així en deia aleshores. Ajagut
dins d'un avellaner, al cor d'una rosa
de fulles moixes i molt verdes, com
pells d'eruga escorxada, allí, ajaçat
a l'entrecuix del món, m'espesseïa
de revolta feliç, mentre el país
espetegava de revolta i contra
revolta, no sé si feliç, però
més revoltat que no pas jo. la vida
moral? S'hi acosta, però s'em fa ambigu.
Potser el terme millor és egoisme,
i és millor recordar que als catorze anys
hem de mudar de primera persona:
ja ens estreny el plural, i l'exercici
de l'estilista singular, la nàusea
de l'enfilat a dalt de si mateix,
ens sembla un bon programa pel futur.
Després vénen els anys, i feliçment
també s'allunyen, i s'ens va cansant
la mà que acaricia el front tossut
de l'anyell íntim, i ve que adoptem
aquest plural, no sé si de modèstia,
que renuncia al singular, se'ns deixa,
però agraint-lo i premiant-lo. Prou.
Acabades les vacances, sí,
vaig veure que al meu món algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
No em semblaven horribles, però eren
la sang i el foc de sempre. El meu col.legi
de capellans el van cremar, i el Guiu,
que era el sergent que ens feia la gimnàstica
pre-militar, i l'odiàvem tots
( torno al plural primer, perquè la vida
regredeix sempre ), el Guiu havia estat
assasinat a trets, i ens van contar
que havia costat molt, perquè portava
cota de malla sota la disfressa
de velleta pagesa, i al cistell,
sota els ous, hi amagava tres granades.
El van matar al racó de la placeta
d'Hèrcules, al costat de l'Institut,
que és on sortíem entre dues classes,
i no recordo que el lloc ens semblés
marcat de cap manera, ni que volguéssim
trobar en un tronc d'un plàtan una bala
ni cap altra senyal. Quant a la sang,
no cal dir que potser el dia mateix
el vent se la va endur. Va fer la pols
potser una mica més pesada, res.
Les parets socarrades del col.legi,
no se si les recordo o si m'ho penso.
No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l'aroma d'aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món s'ens feia
gairebé del tot fácil. Com més por
tenien ells, més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s'accelerava molt. Érem feliços.
Ho érem tots junts i ho erem sempre i molt.
Ens van sindicar, i el sindicat
ens va donar diversos plaers vius i diversos.
Dins d'un pis requisat, que per nosaltres
era un pis ocupat a l'enemic
( no l'enemic oficial, el nostre )
darrera fums de pòquer, ens endúiem
llibres i mobles, fèiem la barata
de pistoles i bales, saludàvem
a la romana ( no per res, els nostres
ens eren més simpàtics, però els altres
tenien més prestigi de malvats)
volíem dur les noies als racons
i com que no en sortíem, neguitosos,
pujàvem i baixàvem pel balcó.
Vam descobrir les putes i el robar.
Robar, ho hauriem vist. Quant als prostíbuls,
se'ns haurien obert ben aviat
però vam guanyar uns mesos. El primer
bombardeig ens el vam passar al refugi
de ca la Sol, i tots teníem por
que ens hi pleguessin.
Molt disminuïts, els pares eren al poder, encara.
L'Isidre va agafar purgacions
el primer de nosaltres, i el seu pare
va triar bé el mal moment de comprar-li
la bicicleta que tant demanava.
Calia que un o altre, cada dia, l
a hi manllevés, per donar-li una excusa
de no fer-la servir. Les bicicletes
omplen el meu record del temps aquell.
Era el que més robàvem. Ens havíem
muntat un taller per repintar-les
recomponent-les: quadre d'una amb rodes
d'una altra, i tubulars d'una altra encara.
No sé com, una tarda que ens havíem
esmunyit tots de casa a mig dinar
per arribar al castell de Tamarit,
al moment de sortir, jo no tenia
cap bicicleta. Vaig voler llogar-la
i vaig trobar tancada la botiga
on era conegut. No ho veia just
i no em vaig resignar. Trucava a cops
de punt i de peus, i s'em va obrir la porta.
No hi havia ningú. Vaig agafar
la màquina, i els vaig deixar una nota.
L'excursió va ser angoixosa. Un vent
sense remissions ens ajupia.
I de tornada el vam tenir de cara.
Dret damunt dels pedals, com si pugés
per una cosata dura, m'aguantava
clavat i tremolant, sense avançar.
I ens vam anar perdent els uns dels altres.
L'Agustí i jo vam reposar un temps llarg
ajaguts al recer d'una cuneta
vora els camps que assolaven per tornar-los
un aeròdrom militar. De nit
i mig a peu, vam acabar el camí.
A les primeres cases, vam trobar
una pastisseria oberta. Ens hi
vam llençar, i érem nens, érem molt més
nens que no érem, i ens vam deixar caure
per terra, i ajaguts al mosaic fresc
vam menjar uns pans sortint del forn, ficant-hi
tota la cara dins, folls de plaer
d'ésser només fatiga i gana i pes.
Tot podia passar, i no em va sorprendre
ni l'estrèpit sobtat, els crits i els passos,
ni els canons de fusel que m'apuntaven
verticals cap a terra i oliosos,
ni que algú m'aixequés, i m'enpenyessin
dins d'una furgoneta, ni el meu pare
que m'esperava en un local extrany
i discutia amb molta gent, i els pares
dels meus companys i eren també, i el meu
semblava poc a poc que s'imposava
i se m'enduia a casa. L'endemà
vaig acabar d'entendre que l'empresa
l'havien col.lectivitzat. Cremat,
el comitè ens havia perseguit
tota la tarda, per cobrar la màquina
que l'amo antic hauria vist potser
ben llogada, i ells no. Per alguns dies
els pares nostres se'ns van fer importants.
Robàvem altres coses. Vam tenir
força temps la mania dels eslips.
Entràvem tots de colla en una botiga,
miràvem, regiràvem, no compràvem,
i ens farcíem camises i jerseis
d'eslips. No sé que en feiem. No m'explico
tampoc com és que no ens van descobrir.
Més aviat suposo que aleshores
enaven sempre marejats, i tots
atònits, i potser sempre perversos,
i els reflexos de l'ordre s'els havien
macat. Els era igual, o els excitava,
d'ésser robats. No sabíem sinó
que els botiguers se'ns ajeien amb ulls
tots aigualits, com de dona vencuda
pel seu violador. Recordo un dia
que vam tornar a triar a can Subietes,
on entràvem sovint, i cap vegada
no en sortíem de buit. Ens va servir
l'amo mateix: ens va posar les capses
al taulell, les va obrir, i enretirant-les
lluny de les nostres mans, ens va comptar
les peces en veu alta. Vam deixar-les
sense insistir, i ell les va recomptar.
Quant érem fora, ple d'orgull, vaig treure
l'eslip que havia pres al primer instant,
abans del compte. I no res: l'Albert
n'havia pres un altre. Tots dormien
i a tos els crepitaven les orelles.
El senyor Subietes va morir
assasinat també. Si ara el recordo,
veig roba negra i blanca, i algú dins
que semblava ben vell. Potser no ho era.
Quant al negre, no crec que fos per dol:
era un misser, i aleshores anaven
negres la gent de missa, i també algún
vell elegant, i algún republicà
dels de tota la vida. És per catòlic
que va anar a la presó el vell Subietes.
Va tenir mala sort. Quan era pres,
un dia es va aixecar el gran pànic. Eren
a Salou. Els italians. Ja havien
desembarcat. El comité de Reus
va requisar tres o quatre autocars,
hi van pujar amb els presos que tenien
i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid:
no va durar pas més que aquell perill
imaginari. El Ton és un dels xòfers que,
requisats amb els seu autocar,
van haver d'assistir-hi. Trasbalsat,
mirava de reüll els passejats
com anaven baixant, i li pasaven
a frec de seient. Els coneixia
gairebè a tots. El senyor Subietes
va veure la revulsió del Ton
i se'n va compadir. Quan ja baixava,
deturant-se un moment,
li va posar la ma a l'espatlla, i li va dir: "Ja ho veus,
Tonet, com ens hem de veure". Un adust
consol. El president del comitè
que va manar la saca d'aquell dia,
també l'he conegut. Era l'Oliva.
És de l'Oliva que ara vull parlar.
Feia, abans, de porter a la Sala Reus,
que és el cine on anàvem els diumenjes
a embrutar-nos les mans d'amor. No el veig
d'aleshores. No em dóna cap imatge
sinó vestit de cuir, amb una Luger
que duia culata de fusta clara,
més llarga que la cuixa, fent-li més
d'insígnia que d'arma. L'esperit
de simbolisme és flor de temps de guerra.
Ritualistes ho eren, tant l'Oliva
com la seva muller. Van requisar,
per viure-hi ells, una casa de rics
on ella de seguida va trobar
que no feia per casa de senyors
que no hi haguéssin cactus. En les plantes
grasses, havia après la dona a veure-hi
l'escreix del viure ric: una menuda
ombra d'ànima, sota el sol inmens
del posseir. Aleshores posseïa,
i reia, i reien totes, i compraven
la vida feta coses, finalment
material, mocada d'esperances.
Va ser un moment només, dos o tres mesos.
Les popolane van anar rient,
però sense sorprendrer-se'n, rient
com sempre. Els revenia l'esperança
i comprar es feia d'amagat, i ho feien
més aviat els rics. Vam tombar el tomb,
i el camí de tornada, a poc a poc
ens els tancaven marges coneguts.
L'Oliva i els del comité, jo els veia
sovint que s'esperaven en una taula
d'algún café, o anaven pel carrer
de pressa, cap a seure i esperar.
Una nit hi va haver un concert d'orquestra.
El pare m'hi va prendre, i tremolava
tot jo d'impaciència. La música
parfois nous prend comme une mer, i a mi
que em prenia aleshores una mar
d'un temps que anava a ser perdut, i es veia
perdent-se i desdient-se, m'excitava
la idea de donar-me a un altre flux
més personal, o almenys sense companys,
ni que fos amb el pare. Vaig sentir
Beethoven i Ravel, i ja no sé
a on em van derivar, si és que em van prendre.
Acabat el concert, van tocar els himnes:
himne de Riego, Internacional,
els Segadors i la Warszawianka
que feia d'himne de la Fai. La gent
va aplaudir més els Segadors. L'Oliva
no hi estava d'acord, i es va abocar
d'un prosceni, cridant. Per fer-nos sords
vam picar encara més de mans. Mirava
les cares que s'en reien, i cridava
mut, com la flama, i rèiem i aplaudíem,
vessant-nos en una aigua. De companys,
com que després n'erem molt amb el pare,
no volíem encara tornar a casa
i ens vam asseure a prendre cafè junts.
Parlàvem de política, i em sembla
que em semblava que no calia cap
revolta ( no vull dir en l'ordre polític )
i que amb els grans s'hi pot anar de colla.
De nit, en un cafè, es pot tenir pare.
Va entrar l'Oliva, i ara sé conèixer
que li sobraven tres o quatre copes.
Sèiem vora la porta, i ens va veure
de seguida. Aferrant la gran culata
que el devia ajudar a aguantar-se dret,
va dir, mirant al pare: "Heu estat vós
el responsable". ( Tot n'anava ple
de responsables, aleshores. Tots
n'erem d'alguna cosa, i no sabien
ben bé de què, i davant de tota cosa
miraven si no es veia algú que en fos
més responsable. ) El pare el va saber
distreure amb quatre frases, i l'Oliva
va deixar anar la fusta. Quan, després,
el pare l'explicava, aquell diàleg
es feia molt més llarg. Jo no entenia
que volgués dispersar-ne la concisa
virtut. Ara veig clar de què es tractava:
de dispersar una boira que la veu
no havia traït gens, però en els ulls
havia traspontat. Em fascinava,
i no li vaig donar el nom que era seu
sempre que travessava els meus ulls.
M'hi vaig lliscar, passats tres dies, quan
em vaig trobar cara a cara amb l'Oliva
pel corredor de ca la Sol. Els nois
que anàvem pels prostíbuls, no capíem
ben bé com ens trobàvem al reialme
nostre de dret, i que els hostes furtius
eren ells, no que fossin pistolers.
Va venir un temps de molts camins, i algú
anava escartejant un joc de cartes
que érem indrets i persones. L'Oliva,
sis o set anys més tart, quans se'ns havia
tornat inesperat, el va conèixer
la meva mare. Un vespre de Bordeus,
quan era sola a casa, li va obrir.
Ell havia pujat la nostra escala
perquè sabia que hi vivien gent
del seu poble. Volia algun auxili.
Va dir que treballava en una usina
dels alemanys, em sembla que a Royan.
Un bombardeig havia destruït
la fàbrica i el campament anex.
L'Oliva, per atzar, es trobava fora,
però ho havia perdut tot, la roba
i els diners, tot el seu, sinó la vida
que se li havia fet estranya, i no
n'era ja responsable: els alemanys
s'encarregaven del seu nou destí.
Potser la mare va ser la última
dona que va parlar mai amb l'Oliva
que sabia res d'ell. Li va donar
unes peces de roba, que ell potser
no va arribar a portar. Dos dies
després, un altre bombardeig anglès
el va enxampar.
Com que no soc
un oranés de Saint-Germain, la por
no em sembla que sigui un gran tema
per a literar o filosofar. Això si,
de por molts homes n'han tingut, i d'ells
cal que també s'en parli. Convé dir
que l'Oliva va tenir por, i va fer
por a molta gent, al meu pare i a mi
no gaire forta, al Ton ja més, i a d'altres
tan forta com la seva, o més encara.